Els Grope. Tom Sharpe

Filed under: General,Novel·la — pui at 5:45 pm on dilluns, gener 25, 2010

Buscant El bastard vaig descobrir que en Tom Sharpe l’any passat havia tret una altra novel·la, i és clar, ràpidament la vaig demanar.  

Sharpe, Tom. Els Grope. Barcelona: Columna, 2009. Tom Sharpe és un dels meus autors preferits, m’he llegit les seves novel·les desenes de vegades i no me’n canso, però, no sé si per cosa de l’edat, últimament el trobo molt menys corrosiu que abans. La situació es presenta bé, una antiga família anglesa dominada per les dones que viu apartada de la civilització, un gàngster de poca volada, un director de banc, una dona immersa en les novel·les romàntiques… La combinació prometia però finalment m’ha deixat una mica freda, si que té algun moment divertit, però res comparat amb les situacions demencials amb què es trobaven els protagonistes dels seus primers llibres.

Com a curiositat, Tom Sharpe escriu bona part dels seus llibres des d’un hotel de la Costa Brava on fa uns anys va tenir un atac de cor. Des de llavors ha dedicat un parell de llibres als metges que el van salvar i en aquest cas fins i tot un dels seus personatges acaba desconcertat a Catalunya sense entendre massa perquè aquesta gent no parlen ben bé ni espanyol ni francés… El gest és un detall però tampoc acaba de mullar-se.



Memorias de un amante sarnoso. Groucho Marx

Filed under: Assaig/Narrativa,General — pui at 11:19 pm on dilluns, gener 11, 2010

Un vegada em van dir que amb la gent que només llegeix novel·les no es pot parlar de res interessant.  És una afirmació arriscada, sobretot quan la dius a algú com jo. La cosa no va anar més lluny, però em vaig picar una mica, així que de tant en tant em passejo per la secció de biografies aviam si trobo alguna cosa interessant i m’estreno. Al final, entre papes i reis, ho vaig trobar. 

Marx, Groucho. Memorias de un amante sarnoso.Barcelona: Tusquets, 2000. Una autobiografia de Groucho Marx, quan la veus ja pots comptar que serà un cúmul d’animalades i que poc servirà com a referent de biografia. Costa distingir si en algun moment l’home té el detall de parlar seriosament, però dubto que ell es fés aquesta pregunta, fa tota la pinta que no li importava. És divertit, desconcertant, provocador, cínic i interessant. De fet el més divertit no és el que explica de la seva vida, sinó quan es deixa portar per l’absurd i de pas t’hi arrossega i et fa venir ganes de quedar-t’hi. 

Com que m’ha encuriosit el personatge n’he buscat alguna cosa i he descobert que allò que a la seva làpida diu "Perdonin que no m’aixequi" és fals, llàstima. 



Historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar. Luís Sepúlveda

Filed under: General,Novel·la — pui at 8:19 pm on diumenge, gener 3, 2010

Un autoregal d’aniversari, no és que la llibreria del poble tingui molta varietat però tenen algunes coses sorprenents.

Sepúlveda, Luís. Historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar. Barcelona: Tusquets, 2006. Luís Sepúlveda acostuma a ser una bona aposta. Fa anys vaig llegir "Un viejo que leía historias de amor" i vaig quedar sorpresa i impressionada, (i agraïda a una de les poques professores d’institut que vaig tenir que valia la pena). Si aquest últim és un llibre bastant cru, el que acabo de llegir, en canvi, és una faula tendra. El títol no amaga res, és la història d’una gavina i del gat que l’ensenya a volar. Senzill, planer i com a bona faula també educatiu.

Com diu la coberta "Una novela para jóvenes de 8 a 88 años".



El cuiner del Dux. Elle Newmark – Inacabat

Filed under: General,Inacabats — pui at 8:06 pm on diumenge, gener 3, 2010

Un altre llibre agafat de la biblioteca així, sense més, només pel títol i perquè diu que parla de menjar i dels plaers dels sentits…

Newmark, Elle. El cuiner del Dux. Badalona: Alisis, 2008. No n’he arribat a llegir gaire, però per les primeres pàgines es presenta una història força tòpica. Un noi del carrer de la Venècia renaixentista és acollit pel cuiner del més temut de tots els homes, el Dux de Venècia. Ja d’entrada el pobre xiquet presencia un assassinat i el misteriós intent del Dux de fer ressucitar el mort. Per adobar-ho tota la ciutat busca un llibre d’alquímia que se suposa que ha de contenir alguns dels secrets més buscats de l’època. A mi no em va enganxar. A més el relat escrit en primera persona, com si fós la veu del protagonista és força incongruent, el llenguatge més refinat és la veu d’aquest noi que viu als carrers de Venècia. Quan me’n vaig adonar vaig mirar la solapa i, efectivament, l’autora és americana. Aix!

Sorpreses estranyes

Filed under: General — pui at 9:44 pm on dimarts, desembre 22, 2009

No, el títol d’aquest post no és el títol d’un llibre, si hos fos
seria a l’inrevés "Estranyes sorpreses" que per una raó que desconec
queda molt més literari, en fi, només és que avui m’he endut una
sorpresa estranya.

Fa una estona remenava les estadístiques del
bloc, perquè estic de vacances, plou, fot fred i segueixo aïllada i
sense transport, per tant, la veritat és que no hi ha gaire coses que
pugui fer. Doncs això, remenava les estadístiques del bloc i pensava:
veus aquest bloc és una gran família, i m’he hagut de corregir perquè
més aviat aquest bloc és una petita família, una família minúscula,
monoparental i una mica desestructurada.

El cas és que això de
mirar les estadístiques és una maniobra que satisfà la meva curiositat
i una mica el meu ego encara que la mitjana de visites sigui d’un
parell diàries. Però el que m’agrada mirar és d’on vénen les visites i
quines pàgines l’enllacen. No és que la Ruda sigui gaire citada, però
surt en alguna pàgina prou reconegut* i a alguns més de molt
interessants. Però aquesta no és la sorpresa, la sorpresa és que la
Ruda apareix com un dels 20 blocs de referència dels Països Catalans, una pàgina que textualment diu que són els blocs més llegits i seguits del territori escrits en català.

Això
m’ha fet plantejar unes quantes hipòtesis: o bé m’he subscrit a un dels
pitjors comptadors d’estadístiques del món (que em diu que tinc dues
visites diàries quan en realitat sóc una fera de la blogosfera) o bé el
món blocaire català està al caire de l’abisme (cosa que no és certa
perquè  en segueixo alguns que tenen una mitjana de 15 o 20 comentaris
diaris) o bé senzillament hi ha hagut un error en el recompte (la més
provable).

El cas és que ara m’ha quedat la curiositat i com
que és segurament és un dels 20 blocs amb menys comentaris dels Països
Catalans se m’ha acudit que si algú passa per aquí podria deixar dita
alguna cosa. Serà una manera de veure si realment algun d’aquests
comptadors va bé i de pas, serà un molt bon regal perquè la Ruda acabi
l’any amb bon peu.

Així doncs, aquí queda: lectors de la Ruda, manifesteu-vos!

*
La Ruda apareix a la web del premi Lletra, va quedar finalista gràcies
a una campanya
de pressió a amics i coneguts (per cert, que no vaig trobar el moment
però gràcies als votants de la Ruda i felicitacions als altres blocs,
jo vaig votar el que més em va agradar i em va costar decidir-me).

El éxodo de los gnomos. Terry Pratchett.

Filed under: General,Novel·la — pui at 10:37 am on dissabte, desembre 19, 2009

Ara feia molt que la Ruda i jo no ens podem dedicar a la lectura, almenys no tant com ens agradaria. Però ja fa un parell de mesos que arrosego aquesta trilogia, que no es que no m’hagi agradat sino que he hagut de demanar els llibres a altres biblioteques i això… ja se sap.

Pratchett, Terry. El éxodo de los gnomos.  Una trilogia de Pratchett que no està ambientada al Mundodisco i que no està gens malament. Comença amb Camioneros, segueix amb Cavadores i acaba amb La Nave. Sens dubte el primer és el que més m’ha agradat, el segon es torna força previsible i el tercer fa de bon llegir. El millor, les diverses formes amb que els gnoms s’agafen això de l’èxode i amb quina suficiència toleren la convivència amb els humans.

Tenir o ésser. Erich Fromm

Filed under: Assaig/Narrativa,General — pui at 11:30 pm on dimarts, novembre 10, 2009

Un dia em van recomanar aquest tal Erich Fromm, no sé si se li hauria de dir filòsof o savi o psicòleg, però diria que era això últim. El cas és que al cap d’un temps vaig trobar aquest llibre a casa els pares, i em va agradar tant que el vaig segestar i fins i tot l’he subratllat!!!

Fromm, Erich. Tenir o ésser. Claret. L’Erich Fromm sempre escriu llibres que tenen al punt de mira l’ésser humà i la societat, en aquest cas estudia de gairebé totes les maneres imaginables la diferència entre orientar la vida al tenir o al ser. És un llibre revelador sobretot perquè explica de manera clara algunes coses que ja intuïm. Un d’aquells llibres que caldria llegir a l’escola. 

De l’Erich Fromm també és recomanable l’Art d’estimar, encara que digui algunes coses que no comparteixo, el rerafons és interessant. 

El sendero en el bosque. Adalbert Stifter

Filed under: General,Novel·la — pui at 6:17 pm on dissabte, novembre 7, 2009

Què pots fer en un poble petit, un dimarts ennuvolat al matí? Doncs, amb sort, si té una llibreria, anar a fer un cop d’ull, comprar algun llibre i buscar un bar on no hi hagi gaire soroll per estrenar-lo, me’n vaig sortir amb tot, excepte amb el bar… 

Stifter, Adalbert. El sendero en el bosque. Madrid: Impediementa. Per la informació de la contraportada semblava un llibre d’autoajuda d’aquests moderns, el típic viatge inciàtic, quin nom més adequat això del camí del bosc, oi? Però la gràcia d’aquest llibre és que l’autor el va escriure el 1845. Un llibre ple d’ironia que ens presenta així el protagonista: "Hay que advertir que el señor Tiburius, de joven, era un gran mentecato". Un altre llibre plàcid, sense sobressalts, amb un final força previsible però amb la gràcia de veure el món amb els ulls d’un alemany de mitjan segle XIX. 

Com dir adéu. Guia domèstica per morir. Debra Adelaide – Inacabat

Filed under: General,Inacabats — pui at 6:13 pm on divendres, octubre 16, 2009

Una de les novetats tardorals de la biblioteca, amb un títol optimista oi? Però la portada és ben bonica.

 

Adelaide, Debra. Com dir adéu. Guia domèstica per morir. Empúries, 2009. No ens equivoquem, es tracta d’una novel·la. L’editorial diu que és original i vitalista, i té força raó. És original escriure un llibre sobre la pròpia mort (que arriba a través d’una malaltia, no desitjada) amb el mateix to que una mestressa de casa experimentada escriu consells de cuina. Per descomptat és refrescant aquest to, enlloc del més empalagós i repetitiu dels manuals d’autoajuda. No me’l vaig acabar senzillament perquè és un llibre contemplatiu i profund, i jo no estava gens plàcida ni contemplativa. Queda a la llista dels "Ja hi tornaré".

 

Dewey. El gatet de biblioteca que ha commogut el món. Vicky Myron amb Brett Witter.

Filed under: General,Novel·la — pui at 7:07 pm on dimecres, octubre 14, 2009

Com em podia resisitir a llegir un llibre sobre el gat d’una biblioteca? La meva companya, me l’ha deixat molt amablement.

Myron, Vicky; Witter, Brett. Dewey. El gat de biblioteca que ha commogut el món. Barcelona: Ara llibres, 2009. Un dia, en una biblioteca pública del centre dels Estats Units es troben un gatet mig congelat a la bústia de retorn de préstecs (no ho agafeu per costum, si us plau) i decideixen adoptar-lo. A partir d’aquí el llibre explica la història del gatet, de la biblioteca i de la bibliotecària, que pel que sembla és ben certa. La idea em sembla genial, però el llibre ha estat decebedor. L’estil és sonso i a més, el llibre agafa un to més sentimental del que fins i tot jo sóc capaç d’empassar-me, però això sí, sembla un llibre honest.

Suposo que m’és difícil compartir la manera de veure el món d’una bibliotecària d’Iowa i, la veritat, m’estranya que se n’hagin venut tants exemplars. Suposo que totes les bibliotecàries del món amants dels gats se’n deuen haver comprat un. Ningú ha pensat mai a estudiar què fa que les biblioteques i els gats vagin tant lligats?

Per cert, que L’illa dels llibres està buscant el Dewey català, la Ruda hi participa, aviam si algú la troba! Per cert, enlloc de Dewey aquí li hauriem de dir Catmarc? o LEMAC?

« Previous PageNext Page »