El Silmaríl·lion. J.R.R. Tolkien – Inacabat

Filed under: General,Inacabats — pui at 7:33 pm on dimarts, octubre 6, 2009

Tokien, J.R.R. El Silmaríl·lion. Proa. Una secció d’inacabats s’ha de començar com déu mana, i jo he decidit començar-lo amb un dels inacabats èpics que em persegueix des de fa més de 10 anys. El Silmaríl·lion és la bíblia de la Terra Mitjana, explica l’evolució del món de Tolkien des de l’aparició dels primers déus i és, al meu parer, inmenjable. Jo em tenia per una fanàtica de Tolkien, fins que vaig intentar anar més enllà de El Senyor dels Anells, El Hòbbit i El Ferrer de Wooton major. A mi que ja em costa la història pròpia, la de la terra mitjana em fot una mandra… Segurié gaudint del es aventuretes dels hòbbits que em tenen la mar de contenta.  

En defensa meva he de dir, també, que l’edició de butxaca que tinc no va aguantar ni les tres primeres llegides i va començar a perdre fulls. A sobre!



Nova secció: Inacabats

Filed under: General,Inacabats — pui at 7:26 pm on dimarts, octubre 6, 2009

Inauguro nova secció de llibres inacabats. Segurament aquí hi aniran a petar grans llibres, llibres mediocres i llibres veritablement dolents, perquè les raons per no acabar un llibre són infinites: a vegades ens atrau una coberta esplèndida i el contingut ens deixa freds, a vegades el que trobem supera les nostres espectatives, a vegades no hi ha feeling o a vegades senzillament no ens trobem en el moment adequat.

Així doncs, queda inaugurada la secció, que per cert no ha estat idea meva, però la Ruda sap reconèixer una bona idea quan l’ensuma!



L’Abadia de Northanger. Jane Austen

Filed under: General,Novel·la — pui at 5:31 pm on dilluns, setembre 28, 2009

De la Jane Austen encara me’n queden uns quants per llegir, vaig anar a la biblioteca a buscar Emma, però em vaig ensopegar amb aquesta que em va cridar l’atenció.

Austen, Jane. L’Abadia de Northanger. Barcelona: EDHASA. El llibre més irònic de Jane Austen. La trama no té res de sorprenent per ser de l’autora, però en aquesta novel·la deixa la ironia fina de les altres i es passa directament al sarcasme. Critica la societat, la posició de la dona, els costums i també la mala fama de les novel·les a l’època. En els moments que es posa irònica és un llibre francament divertit, pel que fa a la trama no és ni de bon tros de les més potents en la seva línia. Suposo que va prioritzar la crítica al romanticisme.

La novel·la no m’ha agradat massa, però m’ha agradat comprovar que l’Austen aquesta, malgrat les novel·les, no tenia un pèl de bleda.



Fernando Pessoa. Poemes de Fernando Pessoa

Filed under: General,Poesia — pui at 5:36 pm on dimecres, setembre 23, 2009

A la biblioteca la setmana passada vam fer un recital de poesia: Paraules punyal, de Wilde a Rodoreda. El recital per al meu gust, va estar molt bé (l’estona que m’hi vaig poder estar), potser perquè estic poc acostumada a que em llegeixin… i és mooooolt agradable. El cas és que van llegir-ne un de Pessoa que no he sabut trobar (deia alguna cosa de "l’herba verda", ja sé que no és gaire però si algú el localitza li estaré molt agraïda). Però de totes maneres he agafat un recull de Pessoa i n’he trobat un que avui trobo que m’escau:

Un castell de nuvolades
posa el cossol de ponent
negres parences morades.

Mes tot s’acaba amb la nit.
El cel és fred transparent.
Fins la pluja s’ha amollit.

I no sé pas si tinc pena
o alegria de l’absent
pluja i de la nit serena.

Ja no sé de res l’essència.
L’ànima és l’ombra present
d’un passada presència.

Els meus sentiments són rastres.
Sols el meu pensament sent…
La nit es refreda d’astres.

L’original

Um muro de nuvens densas
Poe na base do ocidente
Negras roxuras pretensas

Com a noite tudo acaba
O céu frio é transparente
Nada de chuva desaba.

E nao sei se tenho pena
Ou alegria da ausente
Chuva e da noite serena.

De resto, nunca sei nada.
Minha alma é a sombra presente
De uma presença passada.

Meus sentimentos sao rastros.
Só meu pensamento sente…
A noite esfria-se de astros.

Fernando Pessoa

Chocolate. Una dulce novela de sabores y afectos. Joanne Harris

Filed under: General,Novel·la — pui at 3:01 pm on dijous, setembre 17, 2009

A vegades triem un llibre perquè ens l’han recomanat, perquè és un clàssic, perquè ens crida l’atenció el títol, però per damunt d’això a mi em segueix manant l’estat d’ànim. Hi ha moments que necessitem llegir una determinada mena de llibres, si ningú ha inventat encara la biblioteràpia, penso que ja seria hora que algú ho fés. Jo en aquest cas vaig veure el llibre i em vaig dir: a llegir, a mimar-se i a menjar xocolata!

Harris, Joanne. Chocolate. Una dulce novela de sabores y afectos. Barcelona: Grijalbo, 1998. D’entrada quan el menjar és protagonista d’alguna cosa (m’és igual que sigui un llibre, una peli, una conversa…) ja em té mig cor robat. Se’n guanya un trosset més si el menjar, a més de ser protagonista, es converteix en l’expressió dels sentiments, dels caràcters, fins del físic del personatges i esdevé un fil conductor en la trama. El plaer de menjar és l’eix que divideix i uneix la protagonista del llibre i el seu antogonista, tots dos es mouen constantment entre el que ells creuen que és correcte i els seus impulsos i els sentiments que amaguen. Més complex del que sembla (no us fieu de la pel·lícula). 

Pel que fa al bé de déu d’especialitats xocolateres m’ha sabut greu no coneixe’n la meitat de la meitat, miraré de posar-hi remei.

PD: Ningú ha fet mai una llista de novel·les on el menjar sigui protagonista? Per si de cas començo:Como agua para chocolate de Laura Esquivel, Una llaminadura de Muriel Barbery, Chocolate de Joanne Harris…

 

M’agradaria que algú m’esperés en algun lloc. Anna Gavalda

Filed under: Contes,General — pui at 3:43 pm on dilluns, setembre 14, 2009

Tanta Anna Gavalda amunt i avall, al final he decidit tastar-la, però com que no les acabava de tenir totes en vaig triar un de contes, i si m’agrada, doncs ja tiraré a la novel·la.

Gavalda, Anna. M’agradaria que algú m’esperés en algun lloc. Barcelona: Edicions 62, 2001. Una dotzena de contes sense gaire en comú que no sigui una mena de fatalitat i de cruesa. L’escriptura és directa i contundent, recorda una mica el Monzó, i no és només una impressió meva, ho vaig comentar amb una altra lectora i em va dir que ja ho havia sentit en algun lloc (medalla per mi, ole ole). No està malament, però tampoc em posaré a llegir novel·les seves com una posseïda.

Dos contes: Exercicis germanopractícoles i l’Epíleg.

Pere Quart. Antologia

Filed under: General,Poesia — pui at 7:13 pm on divendres, setembre 4, 2009

Buscava, la Vaca suïssa, l’Assaig de plagi a la taverna, les Corrandes d’exili, però posats a fullejar he trobat El guany. Aquí va:

El guany

Res no he perdut
que res no posseïa
qui arribava invàlid i nu.

Però he guanyat a poc a poc, de pressa,
rovell d’enyors, peresa acovardida
i una mesura rasa d’incerteses
on cerca brins la desmenjada fe.

Pere Quart

Una llaminadura. Muriel Barbery

Filed under: General,Novel·la — pui at 11:12 am on dimecres, agost 26, 2009

Després de l’entusiasme amb què em vaig llegir l’Elegància de l’eriçó, m’havia reservat com a lectura estiuenca un altre llibre de la mateixa autora, a mi que sóc golafre, em va semblar que el nom era prometedor. 

Barbery, Muriel. Una llaminadura. Barcelona: Edicions 62, 2009. Bon llibre per als que ens agrada menjar, encara que a vegades et deixi una mica perplexa. El protagonista, un gran crític gastronòmic a qui tothom anomena "el Mestre", que les hores abans de la mort es dedica a buscar el sabor que vol recordar per morir tranquil. Recorrerà així els records dels gustos que l’han marcat més des de la infantesa. La resta faran el seu retrat com a home. El més interessant: com es construeix el retrat del mestre a partir de retalls dels pensaments dels que l’envoltaren (dels més obvis als més curiosos) i també, com a bona golafre, algunes descripcions que et fan venir salivera. Pel meu gust (mai tant ben dit) el final no convenç gaire. 

Pels que no dominem el llenguatge ultra-culte les descripcions poden ser una mica farragoses, així tot se t’allunya una mica. No m’ha arribat al cor, ni a l’estómac, però té moments. 

Doctor en Irlanda. Patrick Taylor

Filed under: General,Novel·la — pui at 1:37 pm on dimecres, agost 19, 2009

Una altra novetat caçada al vol a la biblioteca del mateix lot que l’últim del Larsson, aquest va tenir menys èxit. 

Taylor, Patrick. Doctor en Irlanda. Madrid: Espasa, 2009. D’entrada és la típica història de metge que comença a exercir en una zona rural (vegeu Doctor en Alaska, Doctor Mateo… i tota la ristra de doctors que han anat a petar a pobles perduts al cul del món). En aquest cas s’hi afegeix el metge del poble, un paio curiós amb qui el protagonista comparteix consulta. La contraportada diu que és "deliciosament humorístic", és bastant cert. Tot el llibre està impregnat d’un sentit de l’humor suau, en tot el llibre no hi ha cap gran daltabaix. Està bé, per passar l’estona si no tens ganes d’emocions. Plàcid. 

Dioses menores. Terry Pratchett

Filed under: General,Novel·la — pui at 2:09 pm on dimarts, agost 18, 2009

Més Mundodisco, que és estiu i una no està per gaires orgues… 

Pratchett, Terry. Dioses menores. Barcelona: Plaza & Janés. En aquesta aventura són els déus, la filosofia i la tecnologia els que es posen en evidència. Què passa quan una religió només té un creient de veritat i la seva església milers d’obedients seguidors que tenen més por de la "Quisición" que del propi Déu? Divertit i irreverent.

La frase "La tortuga se mueve"*

*  Pels que no ho sapiguen Mundodisco té forma de disc envoltat pel Mar exterior que cau per la vora del món. El món viatja per l’espai sobre l’esquena de quatre elefants que reposen sobre una gran tortuga. Els seguidors d’Om, però, pensen que el món és rodó i gira al voltant del sol. Bestieses…

Per més informació Dioses Menores a la Wikipedia. 

 

« Previous PageNext Page »